L'anècdota i la substància

Convergència es continua equivocant en la línia d'oposició que està prenent. Fer enrenou partint de la possibilitat que José Montilla hagi pogut signar en castellà en el llibre d'honor de l'Abadia de Montserrat no és la millor manera de demostrar que es té un programa de Govern millor que el del tripartit. La política hauria de consistir a presentar propostes als ciutadans per dirigir els afers públics, no en la cerca constant de titulars periodístics.

Què José Montilla hagi escrit en castellà o en català en aquest llibre és un fet anecdòtic, com ho és el seu lloc de naixement, o l'accent que té quan parla català. El que importa és que el parla, i que com tants emigrants ha fet l'esforç d'aprendre correctament la llengua pròpia del país. I el que importa no és si va néixer a Iznajar o a Vic, sinó quina és la seva adscripció sentimental, i on ha desenvolupat la seva trajectòria vital i professional.

Cal jutjar Montilla a partir d'ara pel que faci per la llengua i la cultura catalanes com a president de la Generalitat. Per la seva implicació en la tasca de normalitzar la llengua, sobretot entre els nous immigrants, que cada dia són més i han d'integrar-se mitjançant el seu coneixement del català. Per la seva tasca per potenciar l'enfortiment de la cultura catalana. Pels seus esforços per consolidar la personalitat nacional de Catalunya. I no per la llengua que va fer servir per signar en un llibre.

Artur Mas hauria de posar ordre dins la federació, deixar de qüestionar resultats electorals o fer èmfasi en l'origen del president de la Generalitat, i continuar treballant per convèncer la ciutadania que el seu projecte és millor que el del tripartit. Jordi Pujol ho va aconseguir durant 23 anys, i és tasca de tota la federació nacionalista tornar a assolir aquesta fita.